Persones singulars

Salvador Galmés

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1878 - Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1951)

Erudit, eclesiàstic, assagista i narrador. Salvador Galmés i Sanxo va néixer a la possessió llorencina de ses Sitges el dia 9 de març de 1876. L’any 1890 va ingressar al Seminari, a Palma, on va tenir com a professors Miquel Costa i Llobera i mossèn Antoni M. Alcover i va entrar en contacte amb el món de la cultura.

Amb mossèn Alcover va participar en l’obra del Diccionari català-valencià-balear i en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Al Seminari va guanyar un premi amb un dels seus primers escrits, titulat Descripció de l’arribada y entrega del cadavre del B. Ramon Lull, de 1899. Després de cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i de ser ordenat sacerdot, va col·laborar en diverses publicacions i va exercir funcions eclesiàstiques.

L’activitat de Salvador Galmés destaca en dos aspectes: la seva obra de creació i la direcció de l’edició de les obres de Ramon Llull. Segons Pere Rosselló Bover, que és la persona que més l’ha estudiada, «l’obra de Salvador Galmés i Sanxo és, globalment, l’aportació a la narrativa més important feta a Mallorca durant el nostre segle abans de la guerra civil espanyola.»

L’obra de creació més interessant de Salvador Galmés comprèn sobretot relats breus, entre els quals destaquen: Negrures (1908), Entre els dos mons (1910), La dida (1922), El fill de l’aire i de la mar (1924), El garriguer d’Infern (1925), L’esqueix (1925), Pica-calderes (1928), etc. Aquests relats presenten una visió tràgica de l’existència, plena de violència.

A més dels contes breus, Galmés és autor de la novel·la Flor de card (1910), de caràcter psicològic i costumista. També ho és del relat Encalçant, situat entre la narrativa breu i la novel·la.

Salvador Galmés publicà també articles històrics, traduccions i altres treballs, però la tasca a què prestà més dedicació és la de l’estudi i l’edició de les obres de Ramon Llull. El «Mestre», per a Galmés, és un geni i un savi, i l’atreuen el seu dinamisme, la universalitat, la mediterraneïtat i la catalanitat de la seva obra, i el seu caràcter de precursor.

Galmés redactà diversos texts i estudis lul·lians: Vida compendiosa del Beat Ramon Llull (1915), i d’altres aplegats per Pere Rosselló Bover i publicats al llibre Escrits sobre Ramon Llull.

L’Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar ha promogut la publicació de les obres completes de Salvador Galmés i Sanxo, que comprenen aquest darrer volum esmentat i quatre més: Narrativa 1, que inclou Flor de card, Encalçant i Recordatori de la Pelegrinació Mallorquina a Lourdes; Narrativa 2, que conté relats breus i proses literàries; Lul·lisme; i Articles, pròlegs i altres treballs. Epistolari.

L’Ajuntament va declarar l’any 2001 Any Salvador Galmés a Sant Llorenç des Cardassar i va retre homenatge a la personalitat d’aquest llorencí il·lustre i es va presentar el seu retrat, així com el de

Gabriel Carrió i Jaume Llinàs, fills il·lustres i predilecte, respectivament, de Sant Llorenç des Cardassar. Tots aquests quadrets han estat realitzats pel pintor Miquel Rosselló Pont.

Joan Facund Sureda

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1734 - Palma, Mallorca, 1796).

Eclesiàstic i escriptor. Professà el 1754 al convent d’augustinians de Palma. Lector de filosofia i de teologia, compongué un Diccionario mallorquín, castellano y latín, en un volum, que no arribà a ésser publicat malgrat l’interès de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. (Gran Enciclopèdia Catalana)

Jaume Galmés

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1967)

Poeta i professor de llengües. Va rebre el premi Salvador Espriu de poesia jove, 1992, per Nàufrag en el temps (Ed. 62, 1993). L’obra ha estat traduïda al francès. També ha publicat Versions del francès (XIX-XX) (Palma de Mallorca: Caixa de Balears, 1999). Destaca la seva obra dramàtica Dionís. Poemes amb interludi dansístic representada al Teatre Municipal de Palma el 1997. (Lletres Catalanes – Qui és qui).

Antoni Vicenç Santandreu, de Son Garbeta

(Manacor, Mallorca, segle XIX - Manacor, Mallorca, segle XX)

Glosador. Fou conegut com l'amo Toni Vicens Santandreu de son Garbeta. Protegit i impulsat per Antoni M. Alcover, que el presentà i li féu aconseguir una certa popularitat a Barcelona, el 1897 guanyà un accèssit als Jocs Florals de Barcelona. Alcover inclogué gloses seves en el recull Vetlada de glosadors a les fires de Manacor (1897) i a “La Ignorància” (1883), i li publicà el volum Glosades (1907). (Gran Enciclopèdia Catalana)

Guillem Pont Ballester

(Sant Llorenç des Cardassar, 1949)

Mestre, Pedagog, Consultor, i Coach. A principis dels 70 s'inicià en l'activisme col·lectiu social i cultural: Club Card, Flor de Card, Campaments i Club d'Esplai... A principis dels 80, des de l'entorn familiar, engegà el projecte de ses Sitges, el primer centre educatiu i de recursos ambientals de les Balears (posteriorment granja escola) i referent en aquests tipus d'equipaments.

A nivell laboral desenvolupà la tasca, al llarg de vint anys, de responsable de  personal i desenvolupament, a Balears, de la primera caixa d'estalvis de l'Estat. Mitjançant els tallers de desenvolupament en grup: Anem-hi, Destapa't (EA), Equips...

Actualment continua el treball en l'educació no formal.

Publicacions: “Didàctica de la Història de Mallorca”. UIB (coautor) (1982). “Jaume Fornaris i Taltavull, mestre”. UIB (1983). Varies col·leccions en el sí de “ses Sitges”: “Informacions”, “ses Conxes”. “Fitxes didàctiques”, “Itineraris”...  (www.sessitges.com) (1984/2004). “Brulla. Vocabulari bàsic per al Cicle Inicial”. Govern Balear (Coautor)(1986). “Sant Llorenç, ahir (1987) i Sant Llorenç, ahir / II” (1992). Col. Es Pou Vell. Sant Llorenç.  “Ses Sitges. Una experiència en el camp dels equipaments per a l'educació ambiental”. UIB. (1989). “Aproximació a cent anys d'ensenyament a Sant Llorenç des Cardassar”. Llibre del Centenari.UIB (1992). “Gent de la nostra gent” (1995). Col. Es Pou Vell, Sant Llorenç. “Destapa't. Reflexió-Entrenament personal (coaching)-Acció-Avaluació”. UIB (2012). "L'Escola a Sant Llorenç des Cardassar. 1892-2015". Ajuntament de Sant Llorençc des Cardassar (coautor), 2016.

Blocs: “Bellver08”, comentaris d'àmbit local. “Destapar-se”, eines i jocs de desenvolupament. “Lecturesreferides”, resum d'aportacions al desenvolupament. “Llisonsdecoses”, narracions curtes i “Reflexionari”, combinació d'imatges i frases

Webs: sessitges.com i card.cat (Editor i col·laborador).

Antoni Riera Melis

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1944)

Historiador. Especialista en història medieval. Estudià a la Universitat de Barcelona. Els seus primers treballs foren dedicats a la relació entre el comerç i l’economia ( La Corona de Aragón y el reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV , 1986), tema al qual ha continuat dedicant estudis posteriors, com el capítol “Activitats econòmiques” que, juntament amb Gaspar Feliu, escriví per al volum III de la Història de Barcelona (1992). L’altre camp de les seves investigacions ha estat la història social, principalment les reaccions multitudinàries enfront els terratrèmols en la societat medieval: Fuentes y metodología para el estudio de las reacciones sociales frente a los seismos medievales en Cataluña (1987) i, en col·laboració amb altres autors, El terratrèmol de 1373 al Pirineu: efectes a Espanya i França (1994); a més, participà en un equip de la Unió Europea sobre sismicitat històrica entre el 1990 i el 1994. També ha fet estudis d’investigació social sobre l’alimentació, entesa com a mecanisme de poder, com Société féodale et alimentation XII-XIII , i ha participat en l’obra europea més ambiciosa en aquest camp, la Histoire de l’alimentation (1996), publicada en cinc llengües. (Gran Enciclopèdia Catalana)

Joan Domenge i Mesquida

Historiador d’art. Professor titular del Departament d’Història de l’Art (UB). La seva recerca gira a l’entorn de les arts sumptuàries, l’arquitectura i la construcció medievals de la Corona d'Aragó, i de manera especial de Mallorca. Forma part del grup de recerca consolidat "Magna Ars" que s’ocupa de l'estudi de la producció artística de la baixa edat mitjana a l'antiga Corona d'Aragó i del grup Ligna.cat (grup de recerca que estudia les cobertes de fusta decorades de l’antiga Corona d’Aragó).

Col·labora habitualment amb un equip interdisciplinar per a l'estudi i diagnosi del comportament constructiuestructural de la catedral de Palma (Universitat Politècnica de Catalunya) i amb el Departament d'Història de l'arquitectura de la Universitat de Palerm per a l'estudi de l'arquitectura tardo-gòtica a la Mediterrània occidental. Pel que fa a les arts sumptuàries, ha participat en diverses jornades d'estudi sobre l'orfebreria i l'esmalt translúcid d'època gòtica (Pisa, 1994, 1997, 2004).

Les publicacions més recents són L'argenteria sacra a les esglésies de Mallorca (segles XIV-XVI) (Palma: José J. de Olañeta, Editor, 1991); L'obra de la Seu. El procés de construcció de la catedral de Mallorca en el Tres-cents, (Palma: Institut d'Estudis Baleàrics, 1997); "Los esmaltes "sur ronde-bosse" en los reinos hispánicos ca. 1400. Exordio para un corpus", Annali della Scuola Normale di Pisa, s. IV, quaderni 15, Pisa, 2003. "Guillem Sagrera" in: E. Garofalo, M. R. Nobile (eds.): Gli ultimi indipendenti. Architetti del gotico nel Mediterraneo tra XV e XVI secolo. Palermo: Edizioni Caracol, 2007. "Guillem Sagrera et "lo modern de son temps", Revue de l'art, 166/2009-4. (Institut de Recerca de Cultures Medievals)

Miquel Pont Cantallots

(1678-1755)

Pintor. Miquel Pont no fou l’únic pintor que es volgué obrir a experiències romanes. El professor Joan Domenge Mesquida recorda també el seu contemporani i més conegut Guillem Mesquida. Tot i això apunta que l’estada de Pont a Itàlia degué ser de les més profitoses perquè la prestigiosa Academia di Sant Luca li concedí tres guardons la primera dècada del segle XVIII i recalca que Pont fou l’únic pintor hispànic premiat per l’acadèmia romana.

L’Ajuntament de Sant Llorenç va restaurar tres pintures conservades a la parròquia del poble. De llavors ençà, el Consistori ha anat fent passes per restaurar el coneixement del mestre i la seva obra. A Mallorca, hi ha obra de l’artista llorencí, a més de a Sant Llorenç i a altres esglésies de Manacor, a parròquies com la de Montuïri, Sa Pobla o Inca, a Sant Jaume a Palma, i també als convents de Sant Felip Neri i de les Caputxines i, desplaçada de les seves originàries seus, al Museu de Mallorca i al Consolat de la Mar.

També trobareu més informació en el llibre Miquel Pont Cantallops, 1678-1755, un pintor llorencí entre Mallorca i Roma, del professor Marià Carbonell i Buades.

Josep Cortès i Servera

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1951)

Escriptor i dibuixant, pintor i escultor. Va col·laborar amb la revista "Flor de Card" (1972-2012), que va dirigir des del 1977. A l'actualitat la revista s’ha transformat en un mitjà de comunicació digital. L’activitat de Josep Cortès s’ha centrat també en l’estudi de temes locals de caràcter esportiu, històric, etnològic i cultural. Entre les seves obres podem esmentar: "Téntol: records d'un al·lot de poble d'abans del turisme" (2002); "Grup Ciclista Sa Poltrú" (2005); "Sant Llorenç des Cardassar. Cronologia 1236-2007" (2008); "Sant Llorenç des Cardassar. Possessions, molins, pous, jaciments arqueològics..." (2012); "Banda de Música de Sant Llorenç (1887-2013)" (2013); "Joan Sanxo Tous (1905-1978)". "Vida i obra d'un ideòleg del nacionalisme d'esquerra" (2014); i"L'Escola a Sant Llorenç des Cardassar. 1892-2015". Ajuntament de Sant Llorençc des Cardassar (coautor), 2016.

Ha participat en les següents publicacions col·lectives: L'Associació de la Premsa Forana de Mallorca, amb Rafel Ferrer Massanet (1987); C.D. Cardassar amb Ignasi Umbert (1993); Conjunt d'estudis sobre cent anys d'autonomia municipal (1994); Guia de Sant Llorenç des Cardassar (1999).

Ha il·lustrat els següents llibres: Història de Sant Llorenç (1981) de Ramon Rosselló; La Bona Nova (1989) del Col·lectiu de Preveres; Gent de la nostra gent (1995) de Guillem Pont; Sons de Mallorca (2009) de Pere Orpí.

Pel que fa a la seva faceta artística destaquen també les següents exposicions: Dibuixos i pintures a Peguera (1973) i Sant Llorenç (1974); Escultures a Sant Llorenç (1982); Personatges populars a Sant Llorenç (1995); Les possessions del terme a Son Carrió i Sant Llorenç (2010). (Viquipèdia)

Rafel Duran

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1963)

Director i autor de teatre. Rafel Duran es formà com a director escènic a l’Institut del Teatre i a les sales alternatives de Barcelona. L’any 1993 fundà la companyia La d’Hac, amb la qual presentà les seves creacions com a autor i com a adaptador per a l’escena de textos no teatrals, inscrit en la línia més renovadora del teatre contemporani. S'ha caracteritzat per unes escenificacions minucioses i exigents, basades en un treball que defuig el gest previsible, que transcendeix les actituds estàndard que s’utilitzen en la vida real i que s’empara d’un humor que mai no empra els ressorts còmics tradicionals. Rafel Duran ha treballat principalment en el muntatge d’obres de dramaturgs actuals, tant del país (Joan Brossa, Ramon Gomis, Joan Casas, Enric Nolla, Lluís-Anton Baulenas, Paco Zarzoso i d’ell mateix) com estrangers. Cal esmentar Bernard-Marie Koltès amb La nit just abans dels boscos (1993, premi de la Crítica de Barcelona), i Perifèria Koltès (1998, premi Serra d’Or 1999), Thomas Bernhard (Abans de la jubilació, 1996) i Hervé Guibert (El joc de l’impudor, 1994), D. Mamet (Una vida al teatre, 2001); J. Puig i Ferreter (La dama enamorada, 2001); Hans Magnus Enzensberger (L’enfonsament del Titanic, 2002); E. Nolla (Àrea privada de caça, 2003), J.M.de Sagarra (El cafè de la Marina 2003), C. Batlle (Temptació, 2004), i H. Ibsen (Casa de nines, 2004). Donà a conèixer també el dramaturg búlgar Hristo Bojčev amb El coronell ocell (2000) en la seva primera escenificació al TNC. És autor de les peces Zòmit (1988), Assaig d’Hac (1990), L’alfabet de l’aigua (1996) i Peep Show Verona (1999).

Pere Caldenteny

(Sant Llorenç des Cardassar, 2 de setembre de 1928 - Sant Llorenç des Cardassar, 1 de gener de 1975)

Futbolista. Fou un futbolista mallorquí de les dècades de 1950 i 1960. L’any 1949 ingressà al RCD Mallorca, que jugava a Segona Divisió. Romangué al club fins a 1952, any en què fou fitxat pel FC Barcelona, com a tercer porter, per darrere d'Antoni Ramallets i Juan Zambudio Velasco. La temporada següent, amb l'arribada de Francisco Javier Goicolea, passà a quart porter, fet que propicià, el 1954, la seva cessió a la SD Espanya Industrial i la temporada següent al Real Murcia. En les seves dues temporades al primer equip blaugrana jugà dos partits de lliga i guanyà una lliga (1952-53), una copa (1952-53) i dues copes Eva Duarte (1952-53 i 1953-54). El 1956 fitxà pel Real Oviedo, club on visqué els seus millors anys, amb quatre temporades a Primera Divisió (del 1958 al 1962). Acabà la seva trajectòria novament al Mallorca, la temporada 1962-63, també a Primera. En total jugà 73 partits a Primera Divisió. Un cop retirat es dedicà a l’hostaleria i fou directiu del CE Manacor. (Viquipèdia).

Margalida Fullana

(Sant Llorenç des Cardassar, 9 d'abril de 1972)

Ciclista. El 1988 començà en el ciclisme de carretera, però el 1995 es passà al ciclisme de muntanya. El 1988 guanyà el campionat d'Espanya en ciclisme de carretera i el 1999 guanyà la Copa del Món disputada a Madrid (Espanya), la Copa del Món disputada a Plymouth (Anglaterra) i la Copa del Món que se celebrà a Houffalize (Bèlgica). Fou campiona del món de relleus per equips i campiona del món de cros country a Are (Suècia). També el 1999 guanyà dos títols de campiona d'Espanya: un en mountain bike i l'altre de fons en carretera. Va aconseguir una medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney del 2000, i no va obtenir l'or degut a una caiguda. El 2001 va obtenir el Premi Ramon Llull.

El 2008 se li concedí el Premi Jaume II a la campiona del món en la modalitat de bicicleta de muntanya, però molt especialment a una vida, una trajectòria esportiva d'èxit i una esportista que ha dignificat el nom de Mallorca.

L’Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar li va dedicar el poliesportiu municipal.

(Viquipèdia)

Joan Sanxo i Tous

(Sant Llorenç des Cardassar, 1905 - Ciutat de Mallorca, 1978).

Periodista i polític. Quan tenia deu o onze anys la seva família se'n va anar a viure a Ciutat i va començar a estudiar al Seminari; després va passar a l’Institut, on va conèixer Gabriel Alomar. Va estudiar dret com a alumne lliure a la Universitat de Múrcia. Va ser president de Joventut Escolar (1930-32) i en representació d'aquesta entitat va formar part del grup de mallorquins que es desplaçaren a Barcelona per intervenir en els actes de promulgació de l’Estatut de Catalunya, el setembre de 1932. Fou secretari de l'Associació per la Cultura de Mallorca (des de 1930), secretari d'Acció Republicana de Mallorca a Palma (1932-34) i president del consell municipal d'Esquerra Republicana Balear a Palma (1932-34). Va ser director del setmanari "República". Després de la revolta antidemocràtica de 1936 va ser empresonat i condemnat (1937) a dotze anys de reclusió. Alliberat el 1941, va treballar en l'àmbit del turisme fins a la seva jubilació.

Antoni Riera "Garrit"

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1861 - Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1943)

Gosador. Antoni Riera "Garrit" va néixer a Sant Llorenç des Cardassar l'any 1861 i morí el dia primer de juliol de l'any 1943, a l'edat de 82 anys. Era glosador i pagès. El nét de Mestre Antoni Garrit fa una descripció molt acurada del padrí que recull un article del llibre "Gent de la nostra gent". Diu que "no anava a fer gloses en públic, no era com en Calafat, però se n'amollava qualcuna" i que sí feia cançons, sabia llegir i escriure.

Artigues Ballester, Ramón (L'amo en Ramón Randa)

(Son Carrió 1904-1989)

Aquest camperol, «pagès de secà», podria representar, tal vegada, l'ésser més generalitzat del Terme Municipal , si mes no, fins a l'arribada del turisme, «un tarannà auster, de feina dura, emperò exercida amb esperit de sacrifici permanent»

«L'amo en Ramon Randa. Des del 31 de gener de 1983, moment en que fou entrevistat, se va constituir en testimoni enregistrat d'un llenguatge oral farcit d'enginys i de sentiments camperols, expressió d'una manera de fer-se la vida, de sentir el pes de la terra, d'habitar-la i conrear-la. Vull dir, que les seves paraules ens condueixen al centre del mateix drama de l'home del camp...». «...Ens descobreix la pobresa i la humilitat, l'analfabetisme d'una gent d'excel·lent caràcter que lluità contra la set i la fam»

«El solc que feia l'arada de l'amo en Ramon no era altra cosa que la cicatriu o l'estigma excitant de l'angúnia, el crit del seu esperit esverat. La lluita tenaç de l'amo en Ramon ve del seu endins, de l'estat d'inseguretat en que es troba, de la crisi existencial que viu, sent i pressent»

Font: Duran, Damià (1998). «Paraules d'un camperol» Palma: Sa Nostra. Col. Tia de sa Real.

Llull Melis, Sebastià (En Samsó de Sant Llorenç)

(Manacor 1930-2007)

A la Mallorca afamegada i miserable de la postguerra va fer de la seva força física el seu modus vivendi. Primer va usar la seva força a les pedreres de marès, fent de picapedrer, excavant pous, o sembrant arbres, usant com a única màquina la força dels seus braços. Després, veient que l'Estat promocionava l'esport, va voler provar sort en la lluita lliure i la lluita grecoromana entre Barcelona i Sant Llorenç des Cardassar, el poble on vivia, encara que aquestes activitats només eren a temps parcial i de lleure. Després va fer de les demostracions de força la seva forma de vida, primer a la Península i després a l'Amèrica del Sud i a la resta d'Europa. Arribà a aixecar 125 quilos amb una sola mà i a arrossegar un camió ple de gent amb les dents.

L'any  1963 va haver de deixar aquestes demostracions a causa d'un problema de salut. Més tard faria de cuiner al seu propi bar-restaurant, i després de venedor d'olives al mercat de Manacor. Minvada la seva salut, canviaria la força física pels escacs i les dames, jocs en els quals també va ser campió.

Antoni Tugores a la presentació del llibre de Tomeu Ferrer assenyala: «...més enllà de tot l'espectacle hi havia un home d'una bondat i humanitat equiparables a la seva força, i potser també a la seva ingenuïtat»

Fonts: Viquipèdia i Ferrer, T. (2002). «El Samsó mallorquí (Sebastià Llull Melis)». Palma: Documenta Balear. Col. Menjavents.

Muñoz Carrión, Isabel Maria

Lubrin (Almeria), 1936 – Sant Llorenç des Cardassar, 2013

La «senyorita Neli» com era coneguda entre els seus alumnes, va exercir de mestra a l'escola pública, Col·legi Guillem Galmés -oncle del seu espòs Llorenç Galmés-, des de 1975 fins a 1997 any de la seva jubilació.Va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Còrdova i Filosofia i Lletres a la Universitat de Granada. Amb la composició «Lo infinito» que fa part de l'antologia 83 del Premi Henry Meillant inicia la seva tasca literària.

El 1991 apareix «La primavera és azul», a l'any següent obtè l'accèssit de poesia per la seva participació en el Primer Certàmen Rosa de Primaverade la revista «Oci i Cultura», el 1997 publica «Haces de luz» i poc després comença la seva col·laboració amb «Flor de Card». El 2011, fent part de la Col·lecció Es Pou Vell, deixan la poesia de banda apareix «Semblances de Sant Llorenç des Cardassar» referit a persones llorencines.

Clou les seves autoedicions amb «A trenc d'alba» (2006) on treballa, de forma poètica figures mitològiques i escriptors de diverses èpoques. Potser cal destacar la seva relació poètica i d'amistat amb Llorenç Vidal, creador i artífex del «Dia Escolar de la No-violència i la Pau» (30 de gener.)

Font: Autopresentació a «Sembalnces de Sant Llorenç des Cardassar». Col. Es Pou Vell. Núm. 5

 

Gelabert Riera, Sebastià (Tià de sa Real)

Petra, 1715 - Manacor, 1768

Sebastià Gelabert Riera, va néixer a la possessió de Es Cabanells Vell, el 25 de novembre de l’any 1715. Fill de Jaume i de Pràxedis Riera. Fou conegut com en Tià de sa Real per haver viscut de petit a la possessió d’aquest nom que, actualment, forma part del terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. Es casà, l’any 1744, amb Elisabet Riera, amb la qual va tenir tres filles i dos fills, dels quals moriren una nina i un nin. Sebastià Gelabert morí el 22 d’abril de l’any 1768, a Manacor.

Tot i esser un personatge real, ha passat a la història com un personatge de rondalla, de llegenda. La seva personalitat ha estat modelada pel poble fins a arribar-nos un estereotip de persona que no sabem cert si concorda amb la realitat. En Tià és un heroi, tot i esser un foraviler, perquè és capaç de fer acotar el cap als rics, als poderosos, als il·lustrats, és un màgic, un endevinador, glosador, poeta, enginyós, descobridor de coses amagades, capaç de donar resposta a qualsevol endevinalla, pobre de solemnitat, home de bé, consolador dels pobres amb unes facultats fora de lo comú: un personatge amb unes condicions que van més allà del que es pot esperar d’una persona normal i corrent.

Glosador excepcional, les seves aventures i desventures estan recollides a les Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó i a les Llegendes recollides per Andreu Ferrer.

Ens deixà obra escrita, tot i que probablement no sabia de lletra: “Descripció de la temporada fatal de l’any 1744 i següents fins a 1750”. “Carta d’amor” (poema amorós). “Vida de la verge i màrtir Santa Bàrbara”. “Comèdia de Sant Antoni de Viana en tres jornades” .“Comèdia del gloriós màrtir Sant Sebastià”. “Vida del famós mariner català Pera Belmar”.“Entremès de mosson Pitja, home d’edat complida”. “Entremès del jovençà i la jaia”. “El pagès i el misser mut”.

Font: Martínez Miró, T. (2016). En Tià de sa Real. Notes per a l'estudi de la figura i l'obra de Sebastià Gelabert. Sant Llorenç: Col.lecció Es Pou Vell.