Seu Electrònica                   infotorrentada.cat

971 83 83 93

Itinerari Salvador Galmés: Fora Vila

Itinerari pel fora vila llorencí guiat de la mà de l’escriptor Salvador Galmés. Atesa la seva llargada, hem de tenir en compte que s’hauria de fer en vehicle. Així les coses, al mateix nucli de Sant Llorenç, des de la carretera de Palma a Artà estant, cercam la carretera secundària que enllaça Sant Llorenç amb Manacor per Calicant i Bellver (Ma-3323), que coincideix inicialment amb el camí de sa Teulera i de Llucamar, cap a ponent del nucli de Sant Llorenç. També els hem de dir que la majoria de propietats enumerades són privades.

1. Camí de Llucamar (camí de mestral): Flor de card

A alguns centenars de metres del començament del camí de Llucamar, és un punt adient per situar-hi la descripció del paisatge muntanyós del nord de la vila que Salvador Galmés realitza a Flor de Card. Es tracta d’una descripció precisa, amb els topònims acuradament situats, amb una prosa autènticament poètica, curulla de símils i de metàfores:

"El sol ponent feria de biaix ses faccions vellutades, colorejant-les d’un daurat mate de préssec madur. Vers la tramuntana se dibuixava una petita serra, de muntanyes rònegues, pelades, rocoses: es Parlament, el puig més alt, ample, esfèric, hidròpic; sa Faç, retirant a una testa humana fora forja, ajeguda; s'Esquerda amb sa gran corona de recingles vermellosos com un bloc d'aram cremat; es Tresor, rumbejant en el galter una clapa de grava rossa com la solidificació d'una glopada d'or fus; es puig Agut, d'una conicitat perfecta i regular, embolcat dins l'ombra projectada p'es Parlament. La petita conca formada pels vessants pujava suaument fins a la serra, verdejant d’arbreda, amb tonalitats diverses com una immensa catifa de moiré. Lluny, vers el llevant, la conca baixava convertint-se en vall i al fons se destriava la mar, la fada eternalment boja, dormida dins la calitja blau-plomosa, amb suau alenar de ventijol" (Narrativa, 1, 1992: 61-62).

Continuam per la carretera de Bellver i, a uns dos quilòmetres de la vila de Sant Llorenç, parteix cap a la dreta el camí propi de la possessió de ses Sitges.

2. Cases de ses Sitges: Hivernal

Returam a les cases de ses Sitges, ja que aquí fou on nasqué Salvador Galmés, l’any 1876. Hi situam un fragment de la narració titulada Hivernal, que parla de la vida a una possessió uns dies d’hivern, que ben bé podria ser la nadiua de l’escriptor. Missatges i jornalers apareixen en una escenografia gairebé patriarcal:

“Han esclatat els aubellons… Fa tres dies que plou i el temps no està assaciat, que ploga! El mestral de tant en quant encara siula, quines ganyes de ferro! Anem a dins la cuina, que hi crema el foc amic, l’amic dels pobres. L’oguer per matar el temps, fa una arada de caramutxa an en Marquet amb sa reia i ses orelles d’un tros de llauna de grisol vell. El pareier major, fa un garrot nou d’ullastre per corretjades; el pastor adoba picarols. El sen Joan fa llatra; quan estava de porqueret a sa Glova ja en feia, i encara ne fa les estones que té lleguda.

-Quantes de braces ne deveu haver fetes el sen Joan?

-Me pareix… que podríem donar sa volta a Mallorca i encara en romandrien.

El sen Joan caducava però la veritat era que n’havien fetes moltes ferm. Aquelles mans d’estopa que no porien aguantar res, eren de lo més falagueres per doblegar sa pauma i no tenien aturai com les cames davanteres d’una mosca. (…)

És el matí; no plou. Els arbres degoten, llagrimegen… Els aucells s’estufen i s’espolsen l’aigua. El sol és mort com una brasa mig apagada; surt com si estàs constipat aboçat amb una bufanda de núvols. L’herba és humida… Els aubellons corren riol riol… dos ullets de bou saltironegen p’en terra; senyal de fred. Avui traurem el cap, eh, pastor?”

(Narracions, 1976: 41-42; Narrativa/2: 1994, p. 187)

La carretera de Bellver i Manacor, a l’alçada del quilòmetre 5, deixa a la dreta el camí de Calicant i volta a l’esquerra, cap a Bellver. En aquest revolt, continuam recte, pel camí de son Mesquida i d’Infern. Un poc més de cinc quilòmetres més endavant, trobarem les cases d’Infern Vell.

3. Cases d’Infern Vell: El garriguer d'Infern

A les cases d’Infern Vell, hi situam alguns fragments de la narració titulada El garriguer d'Infern. A més d'una recreació magistral de la psicologia del personatge del garriguer, l’autor ens aporta una descripció intensa del paisatge que envolta la possessió d'Infern, és a dir, del puig d'Alpara i de la muntanya de Calicant. L'indret apareix datat del 18 de març de 1925. Aquí, hi situam la definició que en fa de la figura del garriguer:

"Part davall la pleta, la pendent s’ajeu a un replà ermàs, llepant el fons de la vall, on s’adreça un fasser altíssim davant una masia primitiva i ruïnosa: Infern. N’és propietària la Gran Cristiana, senyora d’una vasta possessió partida en dotze predis o masies. Servant la noble tradició cinegètica de sos majors –que tal volta treu origen del temps dels nostres reis en què l’encontrada era topadissa de cérvols i senglars-, la senyora hi manté encara la institució dels garriguers, espècie d’oficials de senyoriu feudal, en missió de guardar el lloc de caçadors i llenyataires furtius i de representar els interessos del senyor entre els masovers i arrendadors de les terres per a l’agricolia” (El garriguer d'Infern, 1976: 79-80; Narrativa/2: 1994, p. 153).

A devers un quilòmetre de les cases d’Infern Vell, més a prop d’Artà, arribarem al portell de la possessió anomenada sa Carbonera.

4. Portell de la possessió sa Carbonera: El garriguer d'Infern

Al portell de sa Carbonera, hi situam el fragment d'El garriguer d'Infern que més s’apropa al puig d’Alpara, talaia del garriguer:

“Errívol i soliu, el Mal-Home feia talaia predilecta d'un promontori del puig d'Alpare, en forma de mamelló, voltat de càrritx i camamil·la. Vers tramuntana s'obria en ventall policrom la meravella de la badia d'Alcúdia, a redòs de Formentor; a man dreta, replomava el bec de Ferrutx, pitrera rocosa i colrada de la serra d'Artà; i a l'esquerra, el massís de Calicant s'ajaçava dins la planície amb mòrbida elegància. Vers orient era un descans guaitar el vast domini jurisdiccional, clapat de conror i garriga, mogut de comes i turons. I més enllà, la vila dins un encís de llunyania, i més enllà encara, el dors lluent de la mar. (...) Al terme de la vall, dins l'alou llunyà de la vila, els ametlers florits escampaven una suavitat de llençol. Més endins, l'esquena de mar, ara semblava d'argent, suara de plom. Bufava vent de tramuntana. L'aire titil.lava de diafanitat. Pel cel volaven núvols de ventre fosc i pits tornassolats, que projectaven llurs ombres fantàsticament llenegadisses sobre fondals i turons de l'afrau malplana. Venien de la serra del Nord, esblaimada dins l'horitzó, i àdhuc pareixia que n'exhalaven el puig de Calicant i el bec de Ferrutx. Qualcun llepava el puig d'Alpare amb besada blanca, que la blavor del cel engolia o el vent espellissava empenyent-lo vers la mar llambrejant" (El garriguer d'Infern, 1976: 84-85).

Encara continuam en direcció a Artà, però a devers un quilómetre més enllà, abans del camí de Carrossa, abandonam la carretera principal i voltam a la dreta pel camí de sa Begura, amb s’Hort de sa Begura ben a prop.

5. Voltants de sa Begura: Els ullastres (El garriguer d'Infern)

Pels voltants de sa Begura i de s’Hort de sa Begura, hi situam el fragment de El garriguer d'Infern que parla del món vegetal de la contrada, especialment dels ullastres:

"Entre el massís de Calicant i el puig d'Alpara, s'obre una petita vall que llenega suaument vers la vila. Les vessants frontereres de les dues muntanyes congrien el torrent d'Albranca ... A la confluència de les vessants d’origen fa una marrada poer esquivar un galindó disforjo del peu d’Alpara. La prominència és un talaiot en ruïnes, tot reblit d’ullastres, adusts i vells com les mateixes pedres, abraçats de vidalba en joventut perpètua, que al temps de pascor les adorna bellament de boira florida. Llavors semblen vells presumits, seny a perdre per la temptació blanca d’una verge folla. Però al cor de l’estiu, enlluernats de sol i en la prova dura del mestral a l’hivern, recobren sa honorabilitat hieràtica de guardians de les ruïnes que per ventura estogen la tomba inviolada d’un patriarca prehistòric, o d’una verge sagrada, o d’una tribu d’herois. Els vells ullastres potser ho saben, i guarden amb lleialtat incommovible el misteri de trenta centúries, apilotats i compactes, en host formidable, eriçada de brancons que punyen i féren com a llances.

Entorn de les ruïnes s’estén una pleta atapida de mates i revells, argelagues i estepes, arboceres i aladerns, llampúdols i alzines, òbvia al bestiar, repenjada al coster de la muntanya. Devers mitjan ampit, la roca s’escuixa violentament formant un barranc escambuixat de garriga hirsuta, obert a migjorn, que escup els saragalls pendent avall, dins el torrent. A l’entreforc, aferrats a la roca, lluiten amb el temps i la vellor altres ullastres mil·lenaris, de soca corcada, pàtria inviolable de nombroses colònies de formigues carnisseres. (El garriguer d'Infern, 1976: 79-80; Narrativa/2: 1994, p. 153).

Ara, després de sa Begura, la direcció vers migjorn ens apropa novament a la vila de Sant Llorenç. Per aquest camí, passam sa Begura i arribam a la confluència amb el torrent de ses Planes, on es troba el gorg de ses Planes.

6. El gorg de ses Planes: El garriguer d'Infern

El gorg de ses Planes apareix esmentat a la narració El garriguer d'Infern: "Entre el massís de Calicant i el puig d'Alpara, s'obre una petita vall que llenega suaument vers la vila. Les vessants frontereres de les dues muntanyes congrien el torrent d'Albranca, mort de set fins al gorg de les Planes, a on s'atipa d'aigua, corre embriac per dins un codolar i s'afica, fart de riure, dins l'entranya insadollable de l'avencar de Sant Llorenç” (El garriguer d'Infern, 1976: 78-79; Narrativa/2: 1994, p. 153).

El camí de sa Begura i del gorg de ses Planes passa per devora la possessió de ses Voltes i can Cuc i arriba a la part nord de la vila de Sant Llorenç, punt on acabam aquesta ruta literària de Salvador Galmés pel fora vila llorencí.


Bibliografia

GALMÉS, Salvador (1976). Narracions. Palma: Moll.

GALMÉS, Salvador (1987).La dida i altres narracions. Palma: Moll.

GALMÉS, Salvador (1992). Narrativa 1. Barcelona: Abadia de Montserrat.

ROSSELLÓ BOVER, P. (1993). "Els escriptors de Sant Llorenç del Cardassar" A: Sant Llorenç des Cardassar, 1892-1992. Conjunt d'estudis sobre cent anys d'autonomia municipal, (p. 387-414).

VALERO MARTÍ, G. (2005) "Ruta literària de Salvador Galmés per Sant Llorenç des Cardassar" A: Revista El Mirall, (n. 163, p. 36-39).